Em va dir, a les fosques, en silenci, i no li vaig voler fer cas. Però quan estava al llit i el cel era un sostre negre sense finestres per obrir, em vaig aixecar com una bufetada de la matinada. El paper estava humit i me'l vaig menjar amb quatre paraules. Els silencis van desfilar alineats per la llibreta i ja podia veure el mar encara que tingués una escola davant la finestra. Ser que no tothom dorm, però és com si així sigués, a soles amb mi mateix em descobreixo de nou, amb més arrugues als sentiments, amb més abraçades que m'esperen en un port, on l'aigua sovint desborda vaixells, fins i tot fa relliscar algun somriure que circula per la carretera, i és culpable de les finestres que semblen ulls plens de llàgrimes, però també de les portes, que obertes, semblen somriures, on, cada matí estan disposades a néixer.
Escric cinc punts suspensius després de la mirada que m'escrius a l'acomiadar-te, ser que ets La Calma, però també ser que em portes més nervis. Escolto que "Les dents afilades s'han de mirar de cara i no apartar la mirada fins a poder-les combatre amb paraules" però no reconec la veu de qui m'ho diu ni m'importa.
Una calma cridant carícies, cridant nits despertes, cridant silencis, cridant en veu baixa, cridant orgasmes, cridant en pàgines que s'obren cada vegada que es tanca una ànima sota d'un llit que flota entre la melancolia i la ràbia.
Marc Riera Margarit
marcriera@benmirat.net